La secció 3a de l’Audiència Provincial de Balears ha dictat una importantíssima sentència en data de 30 de desembre de 2020, estimant que els residents estrangers per celebrar pactes successoris segons la normativa del dret civil balear. Una sentència que fa llum a un punt a on hi havia hagut fins ara confusió. Efectivament hi havia hagut una resolució de la Direcció General del Registre i Notariat de 24 de maig de 2019 i una altra de la Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública de 10 d’agost de 2020, així com la sentència objecte del recurs que s’havien pronunciat en contra d’aquesta possibilitat, amb arguments al meu entendre clarament incorrectes i no ajustats a dret.

Quin era el debat?

 

I.- CONTEXT

En els darrers anys s’ha viscut una autèntica implosió de pactes successoris a Balears.

Espanya és un estat plurilegislatiu civil, és a dir, té diversos ordenaments jurídics civils, un dels quals és el balear (el qual a la vegada és plural, atenent a la seva realitat geogràfica d’arxipèlag). El dret civil balear té un sistema successori propi, a on apart de la successió testamentària i la legal, destaca la paccionada. A Balears és possible pactar la successió mitjançant diverses institucions jurídiques (a Mallorca i Menorca hi ha la definició i la donació universal, i a Eivissa i Formentera els pactes d’institució i el finiment de llegítima).

Doncs bé, la implosió dels pactes successoris es deu bàsicament a que ofereixen una gran flexibilitat i moltes opcions en la transmissió del patrimoni hereditari i sobretot a que últimament a que han deixat d’estar penalitzats fiscalment.

Els pactes successoris estan contemplats als sistemes jurídics germànics (Alemanya, Àustria i Suïssa). Ara bé el dubte era si aquests ciutadans que resideixen a Balears i en general els estrangers no nacionals espanyols amb residència habitual aquí, poden usar aquestes institucions del dret civil balear.

 

II.- REGLAMENT EUROPEU DE SUCCESSIONS

El 17 d’agost de 2015 va entrar en vigor el Reglament Europeu de Successions 650/2012, el qual regula les successions mortis causa amb repercussions transfrontereres, (considerant 7è del Reglament).

Molts europeus i no europeus han fixat la seva residència habitual a Balears. Resultava necessari aclarir si els ciutadans no nacionals espanyols amb residència habitual a Balears podien fer ús dels pactes successoris. I resultava oportú no sols pels estrangers, la llei nacional dels quals no contempla els pactes successoris, sinó també pels estrangers, la llei nacional del qual sí regula i permet els pactes successoris, ja que gaudirien de més opcions o instruments d’ordenació de la successió. Efectivament podria ser per les raons que sigui, que aquests estrangers que tenen reconeguda en la seva llei nacional la possibilitat d’efectuar pactes successoris, considerassin més beneficiós usar els pactes successoris balears.

El Reglament Europeu de Successions 650/2012 ha suposat un autèntic daltabaix en la determinació de la llei aplicable a les successions amb components internacionals.

Abans de l’entrada en vigor de l’esmentat Reglament, era d’aplicació l’article 9.8 del Codi civil que determina que la llei aplicable era la nacional del causant en el moment de la mort.

Aquest criteri canvia amb el Reglament i passa a ser la llei de la residència habitual del causant (art. 21 del Reglament). Aquesta regla general no serà d’aplicació, si el causant exercita la professio iuris, és a dir, la designació de la llei aplicable pel causant. Això no obstant, el causant no pot elegir qualsevol llei aplicable, sols pot optar per la llei de la seva nacionalitat (art. 22 del Reglament)

L’article 23.1 del Reglament estipula que la llei aplicable, ho serà per a tota la seva successió.

Pel que fa als pactes successoris l’article 25 estableix que la llei aplicable serà la que es derivi de l’aplicació del Reglament a la seva successió si l’atorgant del pacte haguere mort a la data del pacte. Això no obstant, també serà possible elegir la llei aplicable al pacte successori, d’acord amb els condicionants de l’article 22 del Reglament.

Ara bé, al nostre cas s’hi afegeix un element de complexitat: l’existència de diversos ordenaments civils a Espanya (Aragó, Balears, Catalunya, Galícia, Navarra, País Basc i el dret del Codi civil). Pels supòsits d’estats amb més d’un sistema civil, està previst l’article 36 del Reglament:

Artículo 36

Estados con más de un sistema jurídico – conflictos territoriales de leyes

  1. En el caso de que la ley designada por el presente Reglamento fuera la de un Estado que comprenda varias unidades territoriales con sus propias normas jurídicas en materia de sucesiones, las normas internas sobre conflicto de leyes de dicho Estado determinarán la unidad territorial correspondiente cuyas normas jurídicas regularán la sucesión.
  2. A falta de tales normas internas sobre conflicto de leyes:
  3. a) toda referencia a la ley del Estado a que hace referencia el apartado 1 se entenderá, a efectos de determinar la ley aplicable con arreglo a las disposiciones relativas a la residencia habitual del causante, como una referencia a la ley de la unidad territorial en la que este hubiera tenido su residencia habitual en el momento del fallecimiento;
  4. b) toda referencia a la ley del Estado a que hace referencia el apartado 1 se entenderá, a efectos de determinar la ley aplicable con arreglo a las disposiciones relativas a la nacionalidad del causante, como una referencia a la ley de la unidad territorial con la que el causante hubiera tenido una vinculación más estrecha;
  5. c) toda referencia a la ley del Estado a que hace referencia el apartado 1 se entenderá, a efectos de determinar la ley aplicable con arreglo a cualesquiera otras disposiciones relativas a otros elementos que sean factores de vinculación, como una referencia a la ley de la unidad territorial en la que esté ubicado el elemento pertinente.
  6. No obstante lo dispuesto en el apartado 2, toda referencia a la ley del Estado a que hace referencia el apartado 1 se entenderá, a efectos de determinar la ley pertinente con arreglo al artículo 27 y a falta de normas sobre conflicto de leyes en ese Estado, como una referencia a la ley de la unidad territorial con la que el testador o las personas cuya sucesión sea objeto de un pacto sucesorio hubieran tenido una vinculación más estrecha.

 

Per aquests supòsits (un estat amb diversos ordenaments jurídics territorials), tal com hem comentat, el Reglament ha previst un article per determinar la llei aplicable, el 36. Segons l’apartat 1 d’aquest precepte, la llei aplicable (d’entre les de l’estat espanyol), serà la que vengui determinada segons les normes de conflicte internes de l’estat. En el cas espanyol, la norma de conflicte interna de l’estat espanyol, és el veïnatge civil (art. 16.1.1 C.c.)

Ara bé, el fet és que per tenir veïnatge civil has de tenir nacionalitat espanyola. I és aquí a on se genera tota la problemàtica i confusió. De fet sorprèn que essent Espanya l’únic estat plurilegislatiu europeu (el Regne Unit ja va deixar clar des del començament que aplicaria la clàusula “opting out”), no es tengués més precisió en la redacció d’aquest article.

 

III.- CAS CONCRET DE LA SENTENCIA

Es tractava d’una ciutadana francesa amb residència habitual a Mallorca efectuà el 2018, una donació amb definició a favor dels seus fills d’acord amb l’article 50 de la Compilació de Dret Civil Balear.

El Registre de la Propietat va suspendre la seva inscripció, ja que entenia que hi havia defectes que impedien la seva inscripció. El notari autorizant va interposar un recurs davant la Direcció dels Registres i Notariats, que fou desestimat per resolució de 24 de maig de 2019.

Contra aquesta resolució s’interposà demanda que fou desestimada per sentència de 11 de maig de 2020 del Jutjat de 1ª Instancia núm. 10 de Palma. La sentència de instància fonamenta la seva decisió en la consideració que no resulta aplicable l’apartat segon de l’article 36 del Reglament Europeu, ja que entén que sí hi ha norma de conflicte, el veïnatge civil. Ara bé entén que com que els estrangers no poden tenir veïnatge civil, se’ls hi ha d’aplicar el codi civil “no se entiende la razón por la que ha de dejar de aplicarse el denominado derecho civil “común” en este caso”. Com veim, es tracta d’un argument poc sòlid (més aviat és un no argument)

IV.- DE LA SENTÈNCIA DE L’AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE 30 DE DESEMBRE DE 2020.

La sentència entra en l’anàlisi dels diversos aspectes jurídics de la problemàtica. Per una banda l’aplicabilitat del Reglament europeu de successions i per altra la dicció literal de l’article 50 de la Compilació de Dret Civil Balear que exigeix el veïnatge mallorquí de l’ascendent donatari.

En relació al Reglament europeu de successions, discrepa de la sentència apel.lada ja que estima que sí resulta aplicable el segon apartat de l’article 36 del reglament. Considera que la norma de conflicte -veïnatge civil- empra una categoria o punt de connexió que no pot predicar-se del ciutadà estranger, per la qual cosa no es pot acudir a ella per la via de l’article 36.1.

Aquesta impossibilitat ens situa en el segon apartat de l’article 36 del Reglament “A falta de tales normes internas sobre conflicto de leyes”. I en aquest apartat se’ns diu que als efectes de determinar la llei aplicable, serà la llei de la unitat territorial a on s’hagués tengut la residència habitual en el moment de la mort, que en aquest cas és la Compilació de Dret Civil Balear, ja que l’actora al morir tenia la residència habitual a Mallorca.

Pel que fa a l’exigència (encara que ben bé no ho és) de l’article 50 de la Compilació sobre el veïnatge civil mallorquí de l’ascendent donant, estima que s’ha d’interpretar d’acord als principis de primacia i efecte directe del dret europeu i la finalitat de la norma. Aquesta interpretació condueix a l’aplicació de la llei de la residència habitual, sense que després es pugui exigir a la ciutadana de nacionalitat estrangera, el requisit del veïnatge civil segons ex art. 50 de la Compilació.

Fonamenta aquesta interpretació en tres arguments:

a.- d’aquesta forma la institució de la definició té més coherència sistemàtica en la seva aplicació a Menorca, Eivissa i Formentera a on no apareix cap exigència de subveïnatge illenc.

b.- aquesta lectura resulta més adient a la finalitat del propi Reglament Europeu de Successions, considerants 23 i 37 del Reglament, en la seva idea d’aplicar la llei de la residència habitual del causant

c.- una normativa interna d’un estat no pot limitar el Reglament Europeu de Successions, sinó que la llei nacional s’ha d’interpretar sota el prisma del Reglament i no a l’inrevés.

 

V.- RECURS DE CASACIÓ?

Contra aquesta sentència hi cap recurs de casació si es dona un dels supòsits de l’article 466 o 477 de la Llei d’Enjudiciament Civil. Pel que al nostre cas l’apartat tecer podria obrir la porta a que l’advocacia de l’estat entengués que la resolució presenta interès casacional ja que no hi ha doctrina del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears sobre aquesta matèria.

Principio del formulario

jurisprudencia

Final del formulario

Artículo 477. Motivo del recurso de casación y resoluciones recurribles en casación.

  1. El recurso de casación habrá de fundarse, como motivo único, en la infracción de normas aplicables para resolver las cuestiones objeto del proceso.
  2. Serán recurribles en casación las sentencias dictadas en segunda instancia por las Audiencias Provinciales, en los siguientes casos:

1.º Cuando se dictaran para la tutela judicial civil de derechos fundamentales, excepto los que reconoce el artículo 24 de la Constitución.

2.º Siempre que la cuantía del proceso excediere de 600.000 euros.

3.º Cuando la cuantía del proceso no excediere de 600.000 euros o este se haya tramitado por razón de la materia, siempre que, en ambos casos, la resolución del recurso presente interés casacional.

  1. Se considerará que un recurso presenta interés casacional cuando la sentencia recurrida se oponga a doctrina jurisprudencial del Tribunal Supremo o resuelva puntos y cuestiones sobre los que exista jurisprudencia contradictoria de las Audiencias Provinciales o aplique normas que no lleven más de cinco años en vigor, siempre que, en este último caso, no existiese doctrina jurisprudencial del Tribunal Supremo relativa a normas anteriores de igual o similar contenido.

Cuando se trate de recursos de casación de los que deba conocer un Tribunal Superior de Justicia, se entenderá que también existe interés casacional cuando la sentencia recurrida se oponga a doctrina jurisprudencial o no exista dicha doctrina del Tribunal Superior sobre normas de Derecho especial de la Comunidad Autónoma correspondiente.

 

VI.- CONCLUSIÓ

Som davant una bona sentència amb bons arguments i ben fonamentada, que fa llum en un dels punts més controvertits dels pactes successoris en el dret civil balear. La sentència considera que els estrangers residents sí poden fer pactes successoris.

Aquesta publicació també està disponible en: Spanish