Recentment la Sala contenciosa-administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears ha dictat la Sentència núm. 429/2018, de 12 de setembre  de 2018 [ECLI:ES:TSJBAL:2018:773], en què desestima un recurs contenciós-administratiu interposat contra una resolució de la consellera de salut del Govern Balear, que va desestimar una reclamació patrimonial en matèria sanitària, per prescripció de l’acció de reclamació. Concretament, la sentència ratifica el criteri de l’Administració de considerar que el termini de rehabilitació després de l’alta hospitalària no es pot computar als efectes d’interrupció del termini de reclamació d’un any, de conformitat amb l’article 142.5 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú, aplicable en el moment dels fets.

Així, la sentència comença per recordar que l’article 142.5 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, assenyalava que el dret a reclamar prescriu a l’any de produït el fet o acte que motiva la indemnització o manifesta el seu efecte lesiu, així com que, en el cas de danys de caràcter físic o psíquic a les persones, el termini comença a computar-se des de la curació o determinació de l’abast de la seqüeles. Val a dir que l’article 67.1 de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, de Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques, segueix amb la mateixa previsió.

D’aquesta manera, a partir d’aquest precepte legal, la sentència aplica la jurisprudència del Tribunal Suprem expressada en sentències com la de 26 de febrer de 2013 (rec. cas núm. 367/2011) [ECLI:ES:TS:2013:885] o 28.11.2017 (rec. 2552/2015)[ECLI:ES:TS:2017:4351]. En aquestes sentències  el Tribunal Suprem distingeix entre dos tipus de danys:

-Danys continuats, que no permeten conèixer al moment en què es produeixen els efectes definitius d’una lesió i en els quals, per tant, el dies a quo per a formular la reclamació, serà aquell en que s’arribi a aquest coneixement.

-Danys permanents, que es refereixen a lesions irreversibles i incurables, encara que no intractables, les seqüeles de les quals resulten previsibles en la seva evolució i en la seva determinació, essent per tant quantificables. 

Així, en aquest segon supòsit, aquesta jurisprudència considera que els tractaments pal·liatius o de rehabilitació ulteriors encaminats a obtenir una millor qualitat de vida, o evitar eventuals complicacions en la salut, o a obstaculitzar la progressió de la malaltia, no enerven la realitat que el dany, que ja s’ha manifestat amb tot el seu abast. En conseqüència, aquests tractaments pal·liatius o de rehabilitació ulteriors no són aptes per interrompre o impedir el naixement del termini  de reclamació d’un any, ja que l’abast de les seqüeles es troba plenament determinat.

D’acord doncs amb aquesta jurisprudència, la sentència núm. 429/2018, de 12 de setembre de 2018, considera que les seqüeles patides pel reclamant varen quedar perfectament identificades i el seu definitiu abast precisat, després de l’alta de la segona intervenció quirúrgica a la qual va ser sotmès al gener de 2013, moment a partir del qual va poder efectuar la corresponent reclamació per conèixer sense dubtes l’abast de les seqüeles. Per tant, encara que després de la segona intervenció quirúrgica va iniciar un procés de rehabilitació funcional que va concloure el 16 de setembre de 2014, per considerar “esgotades les possibilitats del tractament rehabilitador”, entén que no pot ser aquesta data la d’inici del còmput de l’any per reclamar, ja que les seqüeles ja havien quedat determinades en l’anterior data de la segona intervenció quirúrgica de gener de 2013 i no al final del procés rehabilitador de setembre de 2014.

Presentada  així la reclamació en data de 30 de gener de 2015, conclou el Tribunal que es va fer una vegada ja transcorregut el termini d’un any des de la determinació de l’abast de les seqüeles (gener de 2013) i confirma la legalitat de l’acte administratiu denegatori de la reclamació per prescripció de l’acció.

En conseqüència, i com a primera conclusió, cal tenir en compte doncs que el procés de rehabilitació ulterior encaminat a obtenir una millor qualitat de vida, o evitar eventuals complicacions en la salut, o obstaculitzar la progressió de la malaltia, no és apte per interrompre o impedir el naixement del termini de reclamació d’un any, ja que l’abast de les seqüeles es troba plenament determinat.

Ara bé, cal demanar-se si tot procés de rehabilitació no és apte per interrompre o impedir el naixement del termini de reclamació d’un any o si es pot considerar pel contrari que en algun supòsit sí és possible que un procés rehabilitador  interrompi o impedeixi el naixement de l’esmentat termini de reclamació d’un any. Doncs bé, s’ha de dir que el mateix Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, ha admès aquesta possibilitat en aquells casos en què el procés rehabilitador sigui necessari per a la determinació de l’abast definitiu de les seqüeles. Es el cas, al manco de les següents dues sentències:

-Sentència núm. 190/2016, de 17 de maig de 2016 [ECLI:ES:TSJBAL:2016:1099], en què el reclamant, després de ser donat d’alta d’una darrera intervenció quirúrgica en desembre 2012, és sotmès a un procés de rehabilitació fins novembre de 2013, presentant la reclamació en el mes de gener de 2014. El Tribunal rebutja l’existència de prescripció de l’acció adduïda per l’Administració, per considerar que el tractament rehabilitador de les lesions seguit pel pacient suposava que no s’havia completat la curació ni concorria una estabilització suficient que permetés l’exacta determinació de les seqüeles, que depenia del procés de rehabilitació.

–Sentència núm. 279/2016, de 18 de maig de 2016 [ECLI:ES:TSJBAL:2016:403], en què en què el reclamant, després d’una darrera intervenció quirúrgica en setembre de 2010, és sotmès a un procés de rehabilitació fins abril de 2011, presentant la reclamació en el mes de març de 2012. El Tribunal rebutja l’existència de prescripció de l’acció adduïda per l’entitat asseguradora per considerar que es tractava d’un cas de dany continuat, en el sentit que la lesió diagnosticada, si bé és previsible en la seva evolució, fins que no es confirma pel facultatiu corresponent que el seu abast es troba ja determinat, no resulta quantificable. Per tant, entén que el dia inicial del termini no pot fixar-se el 3 de desembre de 2010, com postula l’entitat asseguradora, sinó que el coneixement de l’abast de les seqüeles patides i del temps precís per a la seva sanació va ser possible l’1 d’abril de 2011, quan es va donar d’alta al pacient pel Servei de Rehabilitació.

En conseqüència, i com a segona conclusió, és possible que el procés de rehabilitació sigui apte per interrompre o impedir l’inici del còmput del termini de reclamació d’un any quan sigui la rehabilitació sigui necessària per a l’exacta determinació de les seqüeles, del seu abast o entitat, als efectes de permetre la seva quantificació.

En tot cas, donat el caràcter letal que pot tenir per a l’exercici de l’acció de reclamació, convé fer sempre una aplicació molt prudent d’aquest segon supòsit i assumir per tant com a regla general el primer supòsit, això és, que els processos de rehabilitació no són aptes per interrompre o impedir l’inici del còmput del termini de  la reclamació d’indemnització de dany i perjudicis per danys físics o psíquics.

Francesc Segura Fuster
fsegura@consultingdms.com
@francescsefus

Altres posts recents:

–L’Administració ha de justificar motivadament la culpabilitat de l’infractor (6-11-2018)