ANÀLISI DEL REGLAMENT EUROPEU DE SUCCESSIONS NÚM. 650/2012, DE LA DOCTRINA I DE LES DIVERSES RESOLUCIONS QUE HI HA HAGUT FINS ARA SOBRE LA TEMÀTICA

En els darrers anys s’ha viscut una autèntica implosió de pactes successoris a Balears.

Espanya és un estat plurilegislatiu civil, és a dir, té diversos ordenaments jurídics civils, un dels quals és el balear (el qual a la vegada és plural, atenent a la seva realitat geogràfica d’arxipèlag). El dret civil balear té un sistema successori propi, a on apart de la successió testamentària i la legal, destaca la paccionada. A Balears és possible pactar la successió mitjançant diverses institucions jurídiques (a Mallorca i Menorca hi ha la definició i la donació universal, i a Eivissa i Formentera els pactes d’institució i el finiment de llegítima).

Doncs bé, la implosió dels pactes successoris es deu bàsicament a que ofereixen una gran flexibilitat i moltes opcions en la transmissió del patrimoni hereditari i sobretot a que últimament a que han deixat d’estar penalitzats fiscalment.

Els pactes successoris estan contemplats als sistemes jurídics germànics (Alemanya, Àustria i Suïssa). Ara bé resulta pertinent demanar-se si aquests ciutadans que resideixen a Balears, poden usar aquestes institucions del dret civil balear.

Per poder contestar a aquesta pregunta, hem de tenir en compte que el 17 d’agost de 2015 va entrar en vigor el Reglament Europeu de Successions 650/2012, el qual regula les successions mortis causa amb repercussions transfrontereres, (considerant 7è del Reglament).

Molts europeus han fixat la seva residència habitual a Balears. Resulta per tant oportú, analitzar si els ciutadans europeus amb residència habitual a Balears poden fer ús dels pactes successoris. I resulta oportú no sols pels estrangers, la llei nacional dels quals no contempla els pactes successoris, sinó també pels estrangers, la llei nacional del qual sí regula i permet els pactes successoris, ja que gaudiran de més opcions o instruments d’ordenació de la successió. Efectivament podria ser per les raons que sigui, que aquests estrangers que tenen reconeguda en la seva llei nacional la possibilitat d’efectuar pactes successoris, considerassin més beneficiós usar els pactes successoris balears.

I.- REGLAMENT EUROPEU DE SUCCESSIONS 650/2012

El reglament europeu de successions 650/2012 ha suposat un autèntic daltabaix en la determinació de la llei aplicable a les successions amb components internacionals.

Abans de l’entrada en vigor de l’esmentat reglament, era d’aplicació l’article 9.8 del Codi civil que determina que la llei aplicable era la nacional del causant en el moment de la mort.

Aquest criteri canvia amb el reglament i passa a ser la llei de la residència habitual del causant (art. 21 del reglament). Aquesta regla general no serà d’aplicació, si el causant exercita la professió iuris, és a dir, la designació de la llei aplicable pel causant. Això no obstant, el causant no pot elegir qualsevol llei aplicable, sols pot optar per la llei de la seva nacionalitat (art. 22 del reglament)

L’article 23.1 del Reglament estipula que la llei aplicable, ho serà per a tota la seva successió.

Pel que fa als pactes successoris l’article 25 estableix que la llei aplicable serà la que es derivi de l’aplicació del Reglament a la seva successió si l’atorgant del pacte haguere mort a la data del pacte. Això no obstant, també serà possible elegir la llei aplicable al pacte successori, d’acord amb els condicionants de l’article 22 del Reglament.

Ara bé, al nostre cas s’hi afegeix un element de complexitat: l’existència de diversos ordenaments civils a Espanya (Aragó, Balears, Catalunya, Galícia, Navarra, País Basc i el dret del Codi civil). Pels supòsits d’estats amb més d’un sistema civil, està previst l’article 36 del Reglament:

Artículo 36

Estados con más de un sistema jurídico – conflictos territoriales de leyes

1. En el caso de que la ley designada por el presente Reglamento fuera la de un Estado que comprenda varias unidades territoriales con sus propias normas jurídicas en materia de sucesiones, las normas internas sobre conflicto de leyes de dicho Estado determinarán la unidad territorial correspondiente cuyas normas jurídicas regularán la sucesión.
2. A falta de tales normas internas sobre conflicto de leyes:
3. a) toda referencia a la ley del Estado a que hace referencia el apartado 1 se entenderá, a efectos de determinar la ley aplicable con arreglo a las disposiciones relativas a la residencia habitual del causante, como una referencia a la ley de la unidad territorial en la que este hubiera tenido su residencia habitual en el momento del fallecimiento;
4. b) toda referencia a la ley del Estado a que hace referencia el apartado 1 se entenderá, a efectos de determinar la ley aplicable con arreglo a las disposiciones relativas a la nacionalidad del causante, como una referencia a la ley de la unidad territorial con la que el causante hubiera tenido una vinculación más estrecha;
5. c) toda referencia a la ley del Estado a que hace referencia el apartado 1 se entenderá, a efectos de determinar la ley aplicable con arreglo a cualesquiera otras disposiciones relativas a otros elementos que sean factores de vinculación, como una referencia a la ley de la unidad territorial en la que esté ubicado el elemento pertinente.
6. No obstante lo dispuesto en el apartado 2, toda referencia a la ley del Estado a que hace referencia el apartado 1 se entenderá, a efectos de determinar la ley pertinente con arreglo al artículo 27 y a falta de normas sobre conflicto de leyes en ese Estado, como una referencia a la ley de la unidad territorial con la que el testador o las personas cuya sucesión sea objeto de un pacto sucesorio hubieran tenido una vinculación más estrecha.

D’entrada hem de comentar que es tracta d’un tema complex i sotmès a possibles lectures i interpretacions i que segurament necessitarà de pronunciaments judicials.

Per aquests supòsits (un estat amb diversos ordenaments jurídics territorials), tal com hem comentat, el reglament ha previst un article per determinar la llei aplicable, el 36. Segons l’apartat 1 d’aquest precepte, la llei aplicable (d’entre les de l’estat espanyol), serà la que vengui determinada segons les normes de conflicte internes de l’estat. En el cas espanyol, la norma de conflicte interna de l’estat espanyol, és el veïnatge civil (art. 16.1.1 C.c.)

Ara bé, el fet és que per tenir veïnatge civil has de tenir nacionalitat espanyola. I és aquí a on se planteja la problemàtica sobre quin serà el sistema civil aplicable a l’estranger amb residència habitual a Balears, el balear o el del Codi civil.

II.- DEL QUE DIU LA DOCTRINA

Davant aquesta situació, s’han proposat diverses solucions. La doctrina que hem pogut estudiar sobre el tema, entén que resultaria aplicable el segon apartat de l’article 36 del Reglament i que per tant seria aplicable el dret civil de la residència habitual de l’estranger.

Efectivament, la doctrina elucubra sobre les possibles solucions a la problemàtica. Així una primera opció seria entendre aplicable l’article 13.2 del Codi civil que estableix el Codi civil com a dret supletori. Per tant com sigui que per tenir veïnatge civil s’ha de tenir nacionalitat espanyola, en cas de manca d’aquesta, s’aplicaria el Codi civil donat el seu caràcter supletori.

Aquesta possible solució no és compartida pel professor de Dret Civil de la Universitat del País Basc Galicia Aizpurua[1], ja que entén que no seria respectuosa amb el principi d’igualtat dels diversos ordenaments civils de l’estat, segons el qual tots tenen idèntica legitimitat i tots ostenten idèntic valor jurídic, tal com es recull a la sentència del Tribunal Constitucional núm. 226/1993, de 8 de juliol.

Per altra banda, s’ha considerat l’aplicació analògica de l’article 9.10 del Codi civil. S’entendria que com que no se pot recórrer al veïnatge civil en el supòsit d’estrangers amb residència habitual a Espanya, ja que no tenen veïnatge civil, per aplicació analògica de l’article 9.10 C.c., seria d’aplicació el dret civil del territori a on tengui la residència habitual.

Ara bé, la veritat és que la doctrina que ha analitzat la problemàtica estima que el més adient seria considerar aplicable els criteris subsidiaris de l’article 36.2 del Reglament i per tant el dret civil del territori de residència habitual de l’estranger de l’apartat a. Així el catedràtic de Dret Internacional Privat de la Universitat de València Iglesias Buiges[2], considera que seria aplicable aquesta apartat 36.2 del Reglament, entenent que estaríem dins el supòsit de “A falta de tales normas” d’aquest apartat, ja que com que no hi ha una regulació específica al dret interrregional espanyol per aquests supòsits d’estrangers, el veïnatge civil no és aplicable als que no tenen nacionalitat espanyola

En la mateixa línia professor de Dret Civil de la Universitat del País Basc Galicia Aizpurua[3], apunta:

3.ª La tercera, en fin, consistiría en aplicar las conexiones subsidiarias del artículo 36.2 del Reglamento, que, como he dicho, están en principio previstas para aquellos ordenamientos plurilegislativos que no dispongan de normas que señalen el concreto Derecho aplicable de entre los varios que rijan en su territorio. Sin embargo, cabría también sostener una interpretación “flexible” de la norma, conforme a la cual cuando utiliza la expresión “a falta de tales normas internas sobre conflicto de leyes”, estaría pensando no solo en aquellos casos en que dichas reglas falten absolutamente, sino también en aquellos en que, aun existiendo, resulten inadecuadas para resolver todas las hipótesis posibles…

Sens dubte aquesta solució, l’aplicació del dret de residència habitual, sembla que atén més a la voluntat del Reglament 650/2012, ja que la llei aplicable seria aquella amb la que el causant o ordenant presenta més vinculació, en la línia del nexe real al que al.ludeix el considerant 23 i 37 del Reglament.

III.- DE LES RESOLUCIONS QUE HAN TRACTAT LA TEMÀTICA

Entre les diverses resolucions que han tractat la matèria cal esmentar:

1. La resolució de la Direcció del Registre i Notariat de 24 de juliol de 2019 que considera aplicable el dret civil balear, en concret el llibre d’Eivissa i Formentera, a un ciutadà alemany resident a Formentera que morí amb posterioritat a 2015 i no havia fet professio iuris.
2. La consulta vinculant V3055-19 de la Secretaría de Estado de Hacienda Dirección General de Tributos, la qual entén que un britànic resident a Eivissa pot efectuar un pacte successori d’acord amb el dret civil balear d’Eivissa i Formentera.
3. La interlocutòria de 31 d’octubre de 2019 de l’Audiència Provincial de Balears (secció 4ª) sobre un supòsit de definició entre alemanys residents a Mallorca a on es sol.licitava autorització judicial per tal que un menor pogués definir. L’Audiència dona a entendre implícitament que és aplicable el Reglament Europeu de Successions i per tant, un alemany resident a Mallorca podria atorgar un pacte de definició. Ara bé en aquest cas concret la resolució considera que essent el definit un menor d’edat no emancipat, no és possible d’acord amb la dicció de l’article 50 de la Compilació. A més a més estima no justificat la conveniència o utilitat pel menor de la definició, la qual cosa sembla lògica ja que el menor renuncia a una llegítima indeterminada en aquests moments i que podria augmentar considerablement en el futur.

Això no obstant ens hem de detenir en la resolució de la Direcció del Registre i Notariat de 24 de maig de 2019 per la repercussió que ha tengut. En aquesta resolució es denega la inscripció d’una definició (un dels pactes successoris mallorquí) entre dos francesos residents a Mallorca. La sorpresa ha estat que la denegació no s’ha fonamentat en cap interpretació del Reglament, sinó en una lectura historicista de la figura de la definició.

Efectivament, tant la registradora com la Direcció General del Registre i Notariat llegeixen l’article 36.1 del Reglament, en el sentit que el sistema jurídic civil espanyol no contempla normes de solució internes per a no nacionals i per tant són d’aplicació subsidiària els criteris de l’article 36.2 en concret el de la residència habitual. Sens dubta, una afirmació molt rellevant i transcendent.

Paradoxalment la resolució denega inscripció de definició atorgada per francesos residents a Balears per manca de veïnatge civil del definidor. Condició aquesta, la de veïnatge civil, que la resolució entén que ve exigida per la pròpia redacció de la llei balear que regula la figura de la definició (Compilació de dret civil de les Illes Balears). A l’article 50 de la Compilació s’exigeix el veïnatge civil mallorquí de l’ascendent que fa la donació.

Aquest argument historicista el consider molt discutible, de fet no el compartesc. Per entendre l’actual referència al veïnatge civil a la definició hem de considerar el que la Compilació de 1961 a l’article 50, res comentava del veïnatge civil:

Por la definición, los hijos e hijas emancipados puden renunciar y dar finiquito a las legítimes y demás derechos en la sucesión de sus padres en contemplación a alguna donación o ventaja que estos les hicieren en vida.

El clàssic Luis Pascual González a la seva obra “La definición, institución de Derecho sucesorio contractual” 1962, afirmava que “el hijo o hija deben disfrutar la regionalidad civil mallorquina, y asimismo el padre o madre”. Això fou objecte de debat a la doctrina, així el notari Jaume Ferrer defensava als “Comentarios al Código civil y a las Compilaciones Forales”, que això sols seria predicable en relació a l’ascendent.

Probablement d’aquí pot venir que a la reforma de la Compilació de 1990 s’inclogués expressament aquesta menció al veïnatge civil de l’ascendent, per esvair dubtes. Al meu entendre, la intenció del legislador no era introduir un condicionant específic per a la definició, sinó superar la polèmica originada per l’afirmació del Sr. Pascual González, l”autoritat” en dret civil balear. Probablement sols la llei (la Compilació) podria rebatre aquesta auctoritas.

En qualsevol cas, aquest argument historicista perd molta força si resulta que el seu precedent legal immediat res diu sobre el veïnatge civil de l’ascendent.

Com se pot invocar la tradició jurídica singular i obviar el precedent legal immediat?

A tot això resulta que a la donació universal (l’altre pacte successori mallorquí) no es contempla expressament aquest requisit (podria ser perquè no fou objecte de polèmica doctrinal). Així ens hem de preguntar si aquesta doctrina resulta aplicable a la donació universal, donat que a diferència de la definició no conté cap referència explícita al veïnatge civil. Essent així i d’acord amb el que indica la resolució, els estrangers amb residència habitual a Balears, sí podrien fer una donació universal, però no una definició. Un contrasentit

Sembla indispensable una reforma de la Compilació suprimint aquesta referència al veïnatge civil

Aquesta resolució ha estat recorreguda davant la justícia civil i dia 11 de maig de 2020 el Jutjat de 1ª instància núm. 11, ha dictat sentència desestimatòria. La sorpresa ha estat que la resolució no entra ja en arguments historicistes, sinó que directament entén que no poden fer definició dos francesos residents ja que no els hi resulta aplicable el dret civil balear, sinó el dret del Codi civil.

Efectivament la sentència entén que sí hi ha norma de conflicte intern (el veïnatge civil de l’article 16 del Codi civil) i per tant conclou que se’ls hi és aplicable el Codi civil: “Si no son nacionales espanyoles se les deberá aplicar el Código civil, que no contempla la figura de la definitio”. A efectes purament dialèctics i acceptant com a hipòtesi de treball que sí que hi ha norma de conflicte intern (veïnatge civil), no arribam a entendre, ni trobam a la sentència, el raonament jurídic a partir del qual es determina que la llei aplicable és el Codi civil i no el dret civil balear. Hi ha un bot en el discurs de la sentència sobre el qual no som capaços de trobar la seva inteligència. I és el punt essencial i bàsic de la decisió judicial.

Els efectes d’aquesta jurisprudència si se consolidàs són enormes. El dret civil balear, no seria mai aplicable a les desenes de milers d’europeus residents a Balears. Es més cap dret civil espanyol, tret del Codi civil, seria aplicable als no nacionals espanyols residents a Espanya.

Diríem que no compartim el sentit de la sentència, ja que tal com recolleix la doctrina el veïnatge civil no és apta per dirimir el conflicte, ja que els estrangers no tenen veïnatge civil, per la qual cosa resulta ontològicament impossible la seva aplicació. No serveix com a criteri de determinació per una part significativa dels subjectes passius als quals se’ls hi ha d’aplicar la norma, ja que senzillament no tenen aquesta característica o tret (veïnatge civil).

La norma de conflicte de veïnatge civil, no serveix aquí, és inútil ja que no ajuda a determinar el dret civil aplicable. En realitat no hi ha norma de conflicte per a estrangers, ja que el legislador no va contemplà aquest supòsit (al segle XIX no es donava la situació actual de mobilitat i residències continuades sense canvi de nacionalitat, propi de la construcció de la Unió Europea). No el regula a la norma de conflicte. Al nostre entendre no hi hauria norma de conflicte pels no nacionals residents.

Però es que a més a més aquesta solució suposa un tracte diferent pels residents. Efectivament, qualsevol ciutadà espanyol pot traslladar-se a viure a Balears i adquirir el seu veïnatge civil (amb 2 anys de residència més una manifestació al registre civil o 10 anys de residència continuada sense manifestació) i conseqüentment li resultarà aplicable el dret civil balear i podrà fer pactes successoris. Contràriament un ciutadà de la Unió Europea, per molts d’anys que residesqui a Balears, mai se li aplicarà el dret civil balear, tant si passen 2,10 o 40 anys.

Aquesta sentència es pot recórrer i per tant haurem d’esperar a veure si així es fa i que en diuen els tribunals. En qualsevol cas i a l’espera de resolucions judicials aclaridores, serà bo i convenient ser prudent en l’atorgament de pactes successoris per part d’estrangers amb residència habitual.

Miquel Àngel Mas i Colom
Advocat i Soci de DMS Consulting