I.- INTRODUCCIÓ

Poques matèries presenten un grau de complexitat tècnica com el dret successori en la perspectiva del dret internacional privat.

La coincidència en el temps i en el lloc d’una sèrie de factors i circumstàncies, han donat lloc a aquest intens debat jurídic que ha acabat, per ara amb la sentència 1/2021 del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears.

Efectivament a partir del 17 d’agost de 2015 resulta aplicable el Reglament Europeu de Successions que ha establert un nou paradigma pel que fa a la llei aplicable a la successió amb components internacionals. Així la llei aplicable ha passat d’esser la llei del nacional causant, a la llei de la residència habitual del causant tret que s’hagi realitzat professio iuris a favor de la seva llei nacional. S’ha d’observar l’excepció de l’article 21.2 quan el causant mantingui un vincle manifestament més estret amb un estat distint del de la seva residència habitual, essent en aquest cas la llei aplicable la d’aquest estat.

El 9 de març de 2016 el Tribunal Suprem dictà sentència desestimant el recurs de l’administració tributària espanyola, considerant que l’aportació del dret civil gallec (una institució jurídica molt semblant en la seva estructura i implicacions a la definició i finiment de llegítima del dret civil de les Illes Balears) és una transmissió lucrativa per causa de mort del contribuent compresa dins l’article 33.3.b) de la LIRPF. És a dir, es deixava de penalitzar fiscalment els pactes successoris i passaven a ser el que sempre han estat, una successió mortis causa.

A partir d’aquí s’ha produït una autèntica implosió de pactes successoris a Balears.

Doncs bé, afegim-hi a això una nombrosíssima població estrangera resident a Balears, molts d’ells amb un important patrimoni immobiliari i ja tenim tots els ingredients per tal que es produís aquesta disputa jurídica sobre si els estrangers residents poden o no fer pactes successoris.

El que ha passat havia de passar i el més probable era que passes a Balears, a on com hem dit hi ha una gran població de residents estrangers i a on es fan molts de pactes successoris.

Teníem tots els ingredients per a la tempesta perfecta.

II.- ESBÓS INICIAL DE LA PROBLEMÀTICA JURÍDICA.

La Compilació de Dret Civil de les Illes Balears estableix al seu article 50, primer paràgraf:

“Pel pacte successori conegut per definició, els descendents, legitimaris i emancipats poden renunciar a tots els drets successoris o únicament a la llegítima que, en el moment oportú, els puguin correspondre en la successió dels seus ascendents, de veïnatge mallorquí, en contemplació d’alguna donació, atribució o compensació que rebin o hagin rebut anteriorment d’aquests”

Veiem per tant, com la Compilació estableix que per a fer un pacte successori de definició, l’ascendent ha de tenir veïnatge mallorquí.

Per altre banda, l’article 25 primer paràgraf del RES estableix:

“Un pacto sucesorio relativo a la sucesión de una sola persona se regirá, por lo que atañe a su admisibilidad, validez material y efectos vinculantes entre las partes, incluidas las condiciones para su resolución, por la ley que, en virtud del presente Reglamento, fuese aplicable a su sucesión si aquella hubiera fallecido en la fecha de conclusión del pacto”

L’apartat tercer d’aquest article 25 determina:

“No obstante lo dispuesto en los apartados 1 y 2, las partes podrán elegir como ley aplicable al pacto sucesorio, por lo que respecta a su admisibilidad, validez material y efectos vinculantes entre las partes, incluidas las condiciones para su resolución, la ley que la persona o una de las personas de cuya sucesión se trate habría podido elegir de acuerdo con el artículo 22 en las condiciones que este establece”

Ara bé, el fet és que Espanya és un estat plurilegislatiu, amb set sistemes jurídics civils, entre ells el de les Illes Balears. Essent així resulta d’aplicació l’article 36 per determinar la concreta llei civil aplicable.

“Artículo 36 Estados con más de un sistema jurídico – conflictos territoriales de leyes

1. En el caso de que la ley designada por el presente Reglamento fuera la de un Estado que comprenda varias unidades territoriales con sus propias normas jurídicas en materia de sucesiones, las normas internas sobre conflicto de leyes de dicho Estado determinarán la unidad territorial correspondiente cuyas normas jurídicas regularán la sucesión”

La norma interna espanyola sobre conflictes de llei és l’article 16.1 del Codi civil que estableix com a punt de connexió el veïnatge civil. L’article 14 disposa que la subjecció a un dret civil o altre es determina pel veïnatge civil.

Ara bé l’article 15 estableix que els estrangers sols poden accedir al veïnatge civil quan adqueresquin la nacionalitat.

Es visualitza ja perfectament la problemàtica pràctica d’aquesta regulació que cal qualificar d’imprecisa o desajustada. Efectivament essent que els residents estrangers que no hagin adquirit la nacionalitat espanyola mai tindran veïnatge civil. Aleshores

Quin dret civil se’ls hi aplica al estrangers residents?

Analitzem l’article 50 de la Compilació de Dret Civil de les Balears i l’article 36 del Reglament Europeu de Successions.

III.- ANÀLISI DE LA RATIO DE L’ARTICLE 36.1 DEL REGLAMENT EUROPEU DE SUCCESSIONS.

L’aplicació d’aquest article als estrangers residents a Espanya resulta problemàtica i confusa. I resulta xocant que així sigui, ja que Espanya és l’únic estat plurilegislatiu civil de la Unió Europea. Abans del Brexit, el Regne Unit també ho era, però des de bon començament de la redacció d’aquest reglament va deixar clar que no l’aplicaria (clàusula opt-out en terminologia europea), com també han fet Dinamarca i Irlanda.

Cert que aquest article també serà d’aplicació per totes les autoritaats dels estats de la Unió Europea (excepte Irlanda i Dinamarca) quan el causant sigui un resident estrangers d’estats plurilegislatius (EUA, UK, Marroc, Egipte, Canadà, Austràlia…). Ara bé, d’entrada no deixa de sorprendre que essent Espanya l’únic estat plurilegislatiu participi en la redacció i confecció d’aquest reglament, el resultat fos el que ha estat, una regulació imprecisa i desajustada.

La realitat però, es que aquest apartat sembla haver estat redactat a petició expressa del representant espanyol, per preservar el sistema del veïnatge civil espanyol i evitar la intromissió del legislador europeu en el sistema interregional civil espanyol.

Efectivament, si analitzem els reglaments anteriors (593/2008 sobre obligacions contractuals i el 864/2007 sobre obligacions extracontractuals) observarem que s’establia un sistema de remissió directa.

Reglament 593/2008 sobre la llei aplicable a les obligacions contractuals (Roma I):

“Artículo 22 Estados con más de un sistema jurídico

1.- Cuando un Estado se componga de varias unidades territoriales cada una de las cuales tenga sus propias normas jurídicas en materia de obligaciones contractuales, cada unidad territorial se considerará como un país a efectos de la determinación de la ley aplicable en virtud del presente Reglamento”

Reglament 864/2007 sobre la llei aplicable a les obligacions extracontractuals (Roma II):

“Artículo 25 Sistemas no unificados

1. Cuando un Estado se componga de varias unidades territoriales con sus propias normas en materia de obligaciones extracontractuales, cada unidad territorial se considerará como un país a efectos de la determinación de la ley aplicable según el presente Reglamento2

Aquesta també fou la proposta inicial del Reglament Europeu de Successions, però en el procés legislatiu va decaure. En els reglaments posteriors al de successions, el 2016/1103 de règim econòmic matrimonial i el 2016/1104 sobre unions registrades, se segueix ja el mateix patró que en el reglament de successions.

Els professors Pablo Quinzá Redondo i Gregor Christandl (Ordenamientos plurislegislativos en el Reglamento (UE) de Sucesiones con especial referencia al ordenamiento jurídico español. InDret Revista para el anàlisis del derecho www.indret.com, Barcelona, juliol 2013) comenten que part de la doctrina havia criticat la proposta inicial ja que implicava  la ruptura de la unitat de solucions conflictuals del sistema espanyol. Conviurien dos sistemes conflictuals al si del sistema espanyol i a més a més amb solucions radicalment diferents. Així per exemple si una persona de veïnatge civil comú amb residència habitual a Balears i amb bens fora d’Espanya (situació internacional), segons la proposta del reglament, se li aplicaria del dret civil balear. En canvi si no tingués bens a l’exterior, se li aplicaria el codi civil.

En aquest punt resulta interessant les manifestacions del representant d’Espanya en el Comité de Dret Civil del Consell de la UE, en aquest dos reglaments posteriors al de successions, el 2016/1103 de règim econòmic matrimonial i el 2016/1104 sobre unions registrades, el catedràtic de dret internacional privat Sr. Andrés Rodríguez Benot, a la cloenda del seminari sobre “Conflictos interregionales en el sistema español (perspectives interna e internacional)” celebrat a Sevilla el 17 de juny de 2021 https://www.youtube.com/watch?v=LMsr0CRbTPs .Indicà que la redacció dels dos reglaments posteriors, segueixen el patró de l’article 36.1 del Reglament Europeu de Successions, que es coneixia com a “clàusula espanyola” perquè estava pensada per Espanya i la seva intenció era evitar que els reglaments entressin en el dret interregional espanyol, en concret en l’article 16.1 del Codi civil.

En qualsevol cas sorprèn que no es prèvies la futura problemàtica que aquesta redacció ha acabat originant.

IV.- L’ESMENT DEL VEINATGE CIVIL MALLORQUÍ DE L’ASCENDENT A L’ARTICLE 50 DE LA COMPILACIÓ DE DRET CIVIL DE LES ILLES BALEARS.

El primer que hem de fer és demanar-nos com és que la Compilació fixa al seu article 50 que l’ascendent ha de tenir el veïnatge civil mallorquí?. D’on ve aquesta manifestació?

La pregunta és llegítima ja actualment aquesta manifestació del legislador resulta innecessària, ja que està regulat a l’article 9.8 del Codi civil i per successions internacionals als articles 21 i 22 del Reglament Europeu de Successions.

En realitat el legislador balear no volia introduir cap requisit addicional de validesa, sinó el que volia era aclarir. Ara bé, el cert és que la seva intervenció resultà desafortunada, ja que una primera lectura pot permetre interpretar que és un requisit addicional.

Que el que es pretenia era aclarir dubtes, es pot concloure si analitza’m el seu esdevenir històric. Efectivament a la Compilació en la redacció de la Llei 5/1961 de 19 d’abril no apareixia cap esment al veïnatge civil ni de l’ascendent ni del descendent. Això creava el dubte en la doctrina posterior, si per fer la definició s’exigia com a punt de connexió el veïnatge civil mallorquí, sols respecte al donant ascendent o també del donatari descendent.

Luis Pascual González, autor de referència de la doctrina balear, considerava que tant donant com donatari havien de tenir veïnatge civil mallorquí. Això limitava la possibilitat de les definicions si el donatari no tenia veïnatge civil mallorquí. El tema resultava punyent en el cas de les dones que d’acord amb la legislació civil del temps perdien el veïnatge civil en favor del veïnatge civil del seu marit.

A la reforma del Codi civil implementada pel Decret 1.836/1974, de 31 de maig s’aclarí que la llei que regia la successió i conseqüentment també el pacte successori, era la llei personal del donant, determinada pel seu veïnatge civil. A partir d’aquest moment no hi havia dubtes.

Tot i això el legislador balear va voler deixar clar que sols era necessari el veïnatge civil mallorquí de l’ascendent. Volia resoldre dubtes. Aquesta era la voluntat última del legislador. El fet però és que en la redacció no sembla un aclariment, sinó un nou requisit de validesa.

V.- HISTÒRIA DEL DEBAT JURÍDIC QUE HA DERIVAT EN LA SENTÈNCIA 1/2021 DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE LES ILLES BALEARS.

Com hem comentat abans, Balears es donaven totes les circumstàncies per tal que s’evidenciés aquest desajust entre el sistema interregional civil espanyol amb el reglament europeu de successions.

Sols era un qüestió de temps i finalment passà el 2018. Una francesa amb residència habitual a Mallorca va fer una definició amb donació d’un immoble ubicat a Mallorca, a favor dels seus dos fills també de nacionalitat francesa i residència habitual a Mallorca. El notari declarà que la donant tenia veïnatge civil balear, manifestació clarament incorrecte.

El Registre de la Propietat denegà la seva inscripció. La registradora considerà aplicable el dret civil balear en virtut de l’article 36.2, però denega la inscripció per mort de l’article 50 de la Compilació ja que estableix una “condició de validesa”, que el donant tingui veïnatge civil balear, tot invocant la tradició històrica de la figura (art. 1.3.4.a de la Compilació), i remuntant-se als tres privilegis dels Reis de Mallorca Jaume I i Sanç dels segles XIII i XIV, aplicables sols a Mallorca i els mallorquins.

Aquesta qualificació fou recorreguda pel notari autoritzant davant la Direcció General del Registre i Notariat, que amb resolució de 24 de maig de 2019, desestimà el recurs. Considerà aplicable el dret civil balear per remissió del Reglament Europeu de Successions, si bé via art. 36.3 en relació a l’article 27 (línia que després serà analitzada per la sentència 1/2021 del TSJIB). Ara bé donà la raó a la registradora en la interpretació de l’article 50 de la Compilació, sense aprofundir en més argumentació.

Contra aquesta resolució s’interposà demanda de judici verbal per part de la donant francesa contra la Direcció General dels Registres i del Notariat. El Jutjat de 1ª Instància núm. 10 de Palma, dictà sentència desestimant la pretensió de la donant francesa. Aquesta sentència estimà que és aplicable l’article 36.1, que hi ha norma de conflicte (veïnatge civil) i acabà afirmant que s’havia d’aplicar el dret civil “comú”, si bé no explica la lògica jurídica que la dur a aquesta conclusió. És la única resolució en tot aquest llarg procés que sosté l’aplicació del dret del codi civil als estrangers residents a Balears.

V.I.- SENTÈNCIA DE 30 DE DESEMBRE DE 2020 DE L’AUDIENCIA PROVINCIAL DE BALEARS, SECCIÓ 3ª.

Aquesta sentència fou recorreguda en apel·lació i l’Audiència Provincial, secció 3ª, dictà sentència de 30 de desembre de 2020 revocant la sentència de 1ª instància, declarant vàlida la donació amb definició objecte de la controvèrsia i ordenant la seva inscripció al Registre de la Propietat. Es tracta d’una sentència molt ben fonamentada i travada.

La sentència entrà en l’anàlisi dels diversos aspectes jurídics de la problemàtica. Per una banda l’aplicabilitat del Reglament europeu de successions i per altra la dicció literal de l’article 50 de la Compilació de Dret Civil Balear que exigeix el veïnatge mallorquí de l’ascendent donatari.

En relació al Reglament europeu de successions, discrepà de la sentència apel·lada ja que estimà que sí resultava aplicable el segon apartat de l’article 36 del reglament. Considerà que la norma de conflicte -veïnatge civil- emprava una categoria o punt de connexió que no pot predicar-se del ciutadà estranger, per la qual cosa no es pot acudir a ella per la via de l’article 36.1.

Aquesta impossibilitat ens situa en el segon apartat de l’article 36 del Reglament “A falta de tales normas internas sobre conflicto de leyes”. I en aquest apartat se’ns diu que als efectes de determinar la llei aplicable, serà la llei de la unitat territorial a on s’hagués tingut la residència habitual en el moment de la mort, que en aquest cas és la Compilació de Dret Civil Balear, ja que l’actora al morir tenia la residència habitual a Mallorca.

Pel que fa a l’exigència (encara que ben bé no ho és) de l’article 50 de la Compilació sobre el veïnatge civil mallorquí de l’ascendent donant, estimà que s’havia d’interpretar d’acord als principis de primacia i efecte directe del dret europeu i la finalitat de la norma. Aquesta interpretació condueix a l’aplicació de la llei de la residència habitual, sense que després es pugui exigir a la ciutadana de nacionalitat estrangera, el requisit del veïnatge civil segons ex art. 50 de la Compilació.

Fonamentà aquesta interpretació en tres arguments:

a.- d’aquesta forma la institució de la definició té més coherència sistemàtica en la seva aplicació a Menorca, Eivissa i Formentera a on no apareix cap exigència de subveïnatge illenc.

b.- aquesta lectura resulta més adient a la finalitat del propi Reglament Europeu de Successions, considerants 23 i 37 del Reglament, en la seva idea d’aplicar la llei de la residència habitual del causant

c.- una normativa interna d’un estat no pot limitar el Reglament Europeu de Successions, sinó que la llei nacional s’ha d’interpretar sota el prisma del Reglament i no a l’inrevés.

La sentència subratlla molt encertadament la primacia del dret de la Unió Europea, amb cites de sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea ((119/1984, 388/1992, 185/2007), segons les quals les normes internes dels estats no poden frustrar, mitjançant requisits addicionals, els objectius pretesos per les normes europees.

V.2.- SENTÈNCIA 1/2021 DE 14 DE MAIG DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE LES ILLES BALEARS.

Aquesta sentència fou recorreguda en cassació per part de l’advocat de l’estat davant el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, que ha dictat la sentència 1/2021 de 14 de maig confirmant la sentència de segona instància.

El TSJIB considera que pels estrangers residents no hi ha norma de conflicte, ja que la norma aplicable contempla un punt de connexió (el veïnatge civil) d’impossible aplicació.

En conseqüència resulta d’aplicació l’apartat segon de l’article 36 “A falta de tales normes internas sobre conflicto de leyes:…” i que estableix tot un seguit de criteris subsidiaris, el primer del qual és la residència habitual. Entén que la referència a la residència habitual ha d’esser entesa com a referida a la unitat territorial a on residesqui habitualment en el moment d’atorgar la definició. Per tant resulta aplicable el Dret Civil de les Illes Balears i concretament l’aplicable a la illa de Mallorca.

Finalment en relació a la manifestació de l’article 50 de la Compilació sobre el veïnatge civil del donant ascendent, estima que és una norma de caràcter aclaridora (vol aclarir que els descendents no necessiten tenir aquest veïnatge civil) d’acord amb la interpretació històrica del seu origen i causa i que si és entesa com a norma de caràcter conflictual resulta supèrflua i irrellevant.

Entra també la sentència a analitzar l’aplicabilitat de l’apartat tercer de l’article 36.3 del Reglament Europeu de Successions, tot i que no havia estat objecte d’argumentació directe en el recurs de cassació. L’apartat tercer de l’article 36 estableix que als efectes de determinar la llei pertinent d’acord amb l’article 27, en cas de falta de normes de conflicte (apartat primer de l’article 36), no serien d’aplicació els criteris de l’apartat segon de l’article 36, sinó el de la llei de la unitat territorial amb la que el testador o les persones la successió de les quals sigui objecte d’un pacte successori, haguessin tingut una vinculació més estreta.

L’article 27 es constitueix com a una especialitat en relació a les regles generals sobre la llei aplicable dels articles 21 a 23. L’article 27 regula la validesa formal de les disposicions mortis causa i la seva llei aplicable.

Doncs bé, la sentència argumenta que no resulta aplicable l’apartat tercer d’aquest article 27:

A los efectos del presente artículo, las disposiciones jurídicas que limiten las formas admitidas de disposiciones mortis causa por razón de edad, nacionalidad o cualesquiera otras condiciones personales del testador o de alguna de las personas cuya sucesión sea objeto de un pacto sucesorio, tendrán la consideración de cuestiones de forma. La misma regla se aplicará a la cualificación que han de poseer los testigos requeridos para la validez de las disposiciones mortis causa.

La sentència entén que l’exigència de veïnatge civil mallorquí no afecta a la seva validesa ja que aquesta expressió té una voluntat aclaridora (no condicionant) tal com ja s’ha comentat i a més a més encara que fos considerada norma de conflicte resultaria irrellevant. La irrellevància la situa la sentència en que en realitat no fa sinó reproduir les normes de conflicte realment rectores de la situació, del Codi civil.

Això no obstant un sector de la doctrina (Santiago Álvarez González, catedràtic de dret internacional privat de la Universitat de Santiago de Compostela, “El Reglamento 65/2012, sobre sucesiones, y la remisión a un sistema plurilegislativo: algunos casos difíciles o, simplemente, llamativos” Revista de Derecho Civil, vol. II, núm. 4 -octubre-diciembre, 2015- pp 7-28), entén que aquest apartat tercer de l’article 27.3 no resultaria aplicable en cap cas. Estima aquest professor que aquest apartat fa referència a les “disposiciones jurídicas que limiten las formas…” i aquesta premissa no es dona en aquest supòsit. Es tracta que es limitin les formes per circumstàncies o condicions personals (que un menor d’edat no pugui testar de forma ológrafa, imposar determinada forma notarial a un menor, excloure d’una concreta forma a un cec o sord…). Alvárez González estima que el pacte de definició objecte de debat se va fer igual que qualsevol altra atorgat davant un notari per donants mallorquins. El professor Álvarez entén que com a preceptes que limitessin les formes serien aquelles que exigissin una determinada exteriorització del negoci per mitjà del qual es persegueix una certa funció de control, advertiment, consell o prova.

Es tracta per tant d’una sentència molt rellevant i que a més a més i que s’alinea amb la doctrina majoritària. Tot i això cal tenir en compte:

a.- A dia d’avui sols hi ha una sentència, per tant, com a mínim per tal de poder-se considerar jurisprudència als efectes de l’article 1.6 del C.c. en faria falta una segona.

b.- La jurisprudència que pot fixar el TSJIB sols és en relació a la interpretació o aplicació del dret civil de les Illes Balears, per tant seria discutible que la interpretació que efectua de l’article 36 del RSE pugui constituir jurisprudència.

c.- En cas que un registrador decidís no inscriure una donació derivada d’una donació universal o d’un pacte d’institució singular amb transmissió de bens de les Pitiüses (a on no consta cap manifestació sobre el veïnatge civil que ha de tenir el donant o instituent), no es pot descartar que si el debat jurídic quedés limitat a l’aplicabilitat del Reglament Europeu de Successions (art. 36), la competència pogués correspondre al Tribunal Suprem.

d.- No és descartable que en qualque moment es pugui arribar a plantejar una qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que podria acabar fixant la interpretació oficial del reglament en aquest conflictiu punt.

En qualsevol cas, al nostre parer la interpretació de la Audiència Provincial i del Tribunal Superior de Justícia sembla la més lògica i raonable. Lògica perquè obeeix a la voluntat del legislador europeu d’aplicar el dret amb el qual el ciutadà europeu té un vincle més estret i estable (considerant 23 del RSE).

I per altra banda l’aplicació sistemàtica del dret del codi civil als estrangers residents, resultaria una contravenció de la consolidada i pacífica doctrina del Tribunal Constitucional de la igualtat dels drets civils a Espanya.

Aquesta publicació també està disponible en: Spanish