En aquests darrers mesos la Sala contenciosa-administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears ha emès al manco dues sentències en què generalitza una doctrina creada a l’àmbit tributari, segons la qual l’Administració no pot fonamentar l’existència de culpabilitat en l’infractor amb una simple exposició de fets i un resum d’al.legats, sinó que per a poder imposar una sanció ha d’efectuar un precís, puntual i concret anàlisi de la conducta de l’infractor en què quedi acreditada la seva culpabilitat. Concretament, ens referim a les sentències núm. 163/2018, de 27 març de 2018 [ECLI:ES:TSJBAL:2018:226] i núm. 287/2018, de 5 de juny de 2018 [ECLI:ES:TSJBAL:2018:501]. 

Encara que l’esmentada doctrina prové de l’àmbit tributari, on es troba plenament consolidada (per exemple a les sentències núm. 356/2018 de 3 juliol [ECLI:ES:TSJBAL:2018:698], núm. 494/2017 de 13 novembre [ECLI:ES:TSJBAL:2017:860], núm. 291/2017 de 29 juny [ECLI:ES:TSJBAL:2017:550], núm. 274/2017 de 19 juny [ECLI:ES:TSJBAL:2017:629], entre moltes altres), aquestes dues sentències núm. 163 i 287 de l’any 2018, l’estenen a altres sectors o àmbits, com són el comerç (la Sentència 163/2018) o l’urbanístic (la  Sentència 287/2018). Així, a la primera d’elles, l’objecte del recurs era una resolució de l’Administració autonòmica balear que havia imposat a l’entitat recurrent una sanció per la comissió d’una conducta tipificada com a infracció molt greu, consistent en haver obert un establiment comercial un diumenge no autoritzat. I en la segona d’elles, s’impugnava una resolució del Consell Insular de Menorca que havia imposat una sanció a l’empresa recurrent per la realització d’unes construccions il.legals sense la preceptiva llicència municipal. 

D’aquesta manera, la Sentència 63/2018, de 27 març de 2018, després d’haver  plantejat el Tribunal d’ofici a les parts la possible invalidesa de la resolució sancionadora impugnada per manca de motivació de la culpabilitat de l’empresa sancionada, finalment l’anul.la per considerar que l’Administració no ha dut a terme la més mínima fonamentació o motivació de la culpabilitat de la conducta imputada a l’entitat sancionada. 

I per la seva banda, la Sentència núm. 287/2018, de 5 de juny de 2018, revoca la sentència apel·lada que havia confirmat la legalitat de l’acte impugnat, i l’anul.la per insuficient motivació de la culpabilitat de l’empresa sancionada. Concretament, davant l’al.legació de l’empresa sancionada de manca de l’element subjectiu de coneixement i consciencia o intenció d’incomplir la norma, en la mesura que les obres s’havien dut a terme en la confiança que li havia induït una autorització verbal d’un regidor municipal de l’ajuntament davant el qual va sol.licitar la llicència, la resolució sancionadora s’havia limitat a sostenir que el sistema sancionador de la legislació especial urbanística respon a regles singulars, en les que predomina l’objectivació de la responsabilitat, posant l´émfasi en la il.licitud del resultat.

Doncs bé, les idees bàsiques en què es fonamenta aquesta doctrina del Tribunal Superior de Justícia d’Illes Balears, consistent en l’exigència a la resolució sancionadora d’un precís, puntual i concret anàlisi de la conducta de l’infractor en què quedi acreditada la seva culpabilitat, són les següents:

1.- Parteix del pressupost bàsic consistent en que la imposició d’una sanció a una persona per la comissió d’una infracció administrativa requereix un doble títol d’imputació: per una banda, la imputació objectiva, això és, que li pugui ser atribuïda des del punt de vista causal la realització de la conducta tipificada com a infracció administrativa; i per altra banda, la imputació subjectiva, és a dir, que li pugui ser atribuïda des del punt vista volitiu. Per tant, no és suficient per imposar una sanció amb el pur desvalor del resultat ni amb la lesió objectiva d’un bé jurídic protegit, sinó que a més, es requereix també el desvalor de l’acció per la comissió dolosa o culposa de la conducta.

2.- Destaca a continuació que el respecte al dret fonamental a la presumpció d’innocència i el dret fonamental de defensa reconeguts a l’article 24 de la Constitució, operen en favor de l’imputat en el procediment administratiu sancionador com a garantia de que és l’Administració Pública sobre qui recau la càrrega provatòria d’acreditar la certesa dels fets imputats constitutius de la infracció administrativa, la participació del responsable en ells i també el judici de la seva culpabilitat.

3.- En conseqüència, condicionat l’exercici de la potestat sancionadora pel joc de la càrrega de la prova que pesa sobre l’Administració, i que abasta el judici de la  culpabilitat de l’infractor, no és possible imposar cap sanció que no estigui basada en una prèvia activitat provatòria lícita sobre la qual l’òrgan sancionador pugui fonamentar un judici raonable de culpabilitat, de tal manera que no és acceptable que la resolució sancionadora no motivi el resultat de la valoració de l’activitat provatòria relativa a la culpabilitat o que aquesta motivació no sigui raonable per il·lògica o insuficient.

4.- Consideren així les sentències esmentades que l’operativitat del principi de presumpció d’innocència imposa que la prova de càrrec que justifica la sanció ha de portar incorporada l’acreditació de l’existència de dol o culpa en l’actuació de l’infractor. La sanció ha de recollir de forma imprescindible l’adequada motivació sobre la culpabilitat, sense que siguin suficients meres referències inconcretes o genèriques. Tampoc accepten que la resolució sancionadora es limiti a afirmar, sense més, que no concorr cap causa d’exempció de la responsabilitat en l’inculpat, ni que es pugui imposar la sanció sense més altra consideració que la norma incomplida sigui prou clara, o en la irraonabilitat de les al·legacions de l’inculpat sobre el seu desconeixement de la norma o de la interpretació que ha fet d’aquesta norma.

5.- Finalment, convé també senyalar que la manca de motivació del judici de culpabilitat de l’infractor en la resolució sancionadora ja no pot ser esmenada per l’Administració ni en la pròpia via administrativa ni quan tracta de defensar-se en seu jurisdiccional.