El Tribunal Suprem ha fixat doctrina sobre la possibilitat d’encaixar l’impagament de pensions d’aliments, per part de l’obligat a satisfer-les, dins una modalitat de violència de gènere.

ANTECEDENTS: EL TRIBUNAL SUPREM CONSIDERA “VIOLÈNCIA ECONÒMICA” EL DELICTE D’IMPAGAMENT DE PENSIONS DE L’ART. 227 CP

El Codi penal castiga l’impagament de pensions al seu article 227: El que dejare de pagar durante dos meses consecutivos o cuatro meses no consecutivos cualquier tipo de prestación económica en favor de su cónyuge o sus hijos, establecida en convenio judicialmente aprobado o resolución judicial en los supuestos de separación legal, divorcio, declaración de nulidad del matrimonio, proceso de filiación, o proceso de alimentos a favor de sus hijos, será castigado con la pena de prisión de tres meses a un año o multa de seis a 24 meses. 

L’any 2021, el Tribunal Suprem, en Sentència de 17 de març, defineix allò recollit en aquest precepte com a “violència econòmica”. Es desprèn de la Sentència: “Todo ello determina que podamos denominar a estas conductas como violencia económica cuando se producen impagos de pensiones alimenticias. Y ello, por suponer el incumplimiento de una obligación que no debería exigirse ni por ley ni por resolución judicial, sino que debería cumplirse por el propio convencimiento del obligado a cubrir la necesidad de sus hijos; todo ello desde el punto de vista del enfoque que de obligación de derecho natural tiene la obligación al pago de alimentos.”. 

Com veim, el Suprem va definir l’impagament de pensions dins el concepte de “violència econòmica” que, com se sap, és també una modalitat de violència de gènere.

CAP A UNA REFORMA PENAL: LA PROPOSTA DEL JUTJAT DE MATARÓ

En àmbits de violència de gènere, la violència econòmica es pot manifestar de diferents formes: el control i la limitació d’accés a recursos financers, el sabotatge laboral i l’apropiació o destrucció intencionada de recursos econòmics o del crèdit de la víctima. A totes aquestes manifestacions, ara se n’hi afegeix una de nova: l’impagament de les pensions d’aliments que correspon al pare pagar respecte del fill comú. 

Aquesta nova modalitat de violència de gènere va ser proposada per primera vegada pel Jutjat Penal núm. 2 de Mataró, en Sentència de 22 de juliol de 2021, que, prèvia exposició dels motius en què fonamentava la seva pretensió, sol·licitava una modificació del Codi penal en matèria de violència econòmica. 

S’estableix a la Sentència: “La Violencia económica es una manifestación de violencia de género. Una de las formas en que se manifiesta la violencia machista es la violencia económica. (…) La violencia económica es una de las dimensiones a las que se le ha prestado menos atención por las legislaciones”. 

 I continua dient:  “El impago de pensiones se presenta también desde la legalidad actual como un delito completamente neutral desde el punto de vista de género que invisibiliza una realidad contrastada según las estadísticas. 

Des d’un punt de vista de justícia material, l’impagament de pensions, i la resta de modalitats de violència econòmica, serveix al progenitor incomplidor —estadísticament el pare— per perpetuar la seva situació de control, que contribueix a empobrir la seva parella, sotmetre-la a estrès psicològic i, a més, augmenta la vulnerabilitat de filles i fills. No necessàriament es dona en casos en què la dona ha interposat denúncia per violència de gènere, sinó que aquest tipus de violència també pot manifestar-se una vegada produïda la ruptura de la relació de parella i en el moment de pactar o establir judicialment les obligacions pecuniàries a càrrec de les parts”.

TOTS ELS IMPAGAMENTS SÓN VIOLÈNCIA DE GÈNERE? EL PROBLEMA DE LA COMPETÈNCIA

Apareix en aquest moment la qüestió de si s’han d’encaixar tots i cadascun dels casos d’impagament de pensió d’aliments per part del pare en un delicte de violència de gènere. En aquest sentit, el Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia, en Sentència de 25 de juliol de 2023, assenyala: “Lo contrario supondría ampliar de facto el abanico competencial establecido de forma clara en nuestra legislación, atribuyendo el conocimiento de la gran mayoría de los supuestos de impago de pensiones a menores cuya guarda y custodia la ostente la mujer, o a esta misma, a los juzgados de violencia contra la mujer por la consideración de conducta integrante per se de violencia de género, sin ninguna otra vinculación fáctica. Adoptar esta tesis nos llevaría a una interpretación desmesurada de las competencias de los juzgados de violencia incompatible con el ámbito de especialización en el que se integran.” 

I segueix: “Aun cuando se alega en la denuncia que la pensión para los menores, a abonar a la madre como custodia de los mismos, no se ha pagado nunca voluntariamente, la vinculación de los hechos con la violencia de género no queda acreditada, sin que proceda por lo tanto la aplicación del domicilio de la víctima como criterio de atribución competencial que solo procedería en el caso de que se hubiera estimado situación de violencia de género.” 

La sentència esmentada tracta sobre un conflicte de competència que, malgrat no estudiar l’assumpte que ens ocupa com a qüestió de fons, té molta rellevància perquè es mostra reticent a ampliar la competència dels jutjats de violència contra la dona a qualsevol procediment de denúncia per impagament de pensió, sense estudiar detingudament si aquest es podria encabir, o no, dins aquest àmbit.

En el marc d’aquest debat sobre acotar els límits del delicte, una sentència posterior, de l’Audiència Provincial de Guipúscoa, de 27 de novembre de 2023, fa una crítica sobre el fet que: “No s’ha produït la modificació del Codi penal per regular-la (la violència econòmica) expressament com una de les modalitats de violència contra la dona, i que consisteix en la privació intencionada i no justificada de recursos per al benestar físic o psicològic d’una dona i/o dels seus fills o filles, derivada, per exemple, de l’impagament reiterat i injustificat de pensions d’aliments estipulades en cas de separació o divorci”. Com es pot observar, aquesta reitera la necessitat de regular dins el mateix Codi penal aquesta modalitat de violència, com ja havia fet la Sentència del Jutjat de Mataró. 

LA JURISPRUDÈNCIA MÉS RECENT DEL TRIBUNAL SUPREM: ES RECONEIX L’IMPAGAMENT DE PENSIONS COM A VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Fa només uns mesos, el 29 de setembre de 2025, el Tribunal Suprem va dictar Sentència en la qual es fixa doctrina respecte d’aquest tema, i es disposa: “El impago de la pensión (intencionado) es una forma de violencia económica que, incluso, está tipificada en el Código Penal. La violencia económica es, a su vez, una forma de violencia de género.” 

Això suposa l’admissió per part del Tribunal Suprem de la idea que l’impagament de pensions d’aliments és una modalitat de violència de gènere. Ara bé, encara hi ha molta inseguretat i incertesa jurídica sobre aquesta qüestió, ja que encara no se n’han establert les bases i no es pot saber amb certesa en quins casos sí que s’encabeix dins la violència de gènere i en quins no. Quins són els requisits? Quins elements es tenen en compte? La resposta encara és molt incerta.

L’únic que imposa el Suprem és que l’impagament, a més de reiterat, ha de ser intencionat. Això exclou els impagaments derivats de dificultats financeres o, fins i tot, omissions per inadvertència (allò que col·loquialment anomenam “despists”, i que suposaria impagaments “imprudents” i no intencionats). No obstant això, continua existint un ventall molt ampli d’elements que resta acotar per a la configuració i delimitació d’aquesta nova modalitat de violència de gènere ja acceptada i reconeguda pel Suprem. 

És cert que l’impagament de pensions en el termini de dos mesos consecutius, o quatre de no consecutius, és un delicte recollit en el Codi penal i és també violència econòmica. Al seu torn, la violència econòmica és una de les manifestacions de la violència de gènere. És a dir, en un primer moment, sembla que hi pot encaixar. No obstant això, resta encara que els tribunals es pronunciïn novament sobre aquest extrem i fixin les bases sobre els elements o requisits, si n’hi hagués, que s’han de tenir en compte per determinar-ho. 

Fins aleshores, caldrà estar a les circumstàncies concretes de cada cas.