SUMARI: I.- Tipus de definició, II.- Riscos de la definició, III.- Definicions i testaments anteriors, IV.- Definicions i testaments posteriors, V.- Successió intestada i definició, VI.- Consideració final.

La definició estricta, és a dir, la definició amb renúncia únicament de la llegítima és i ha estat un pacte successori molt freqüent, especialment després de la sentència de nou de març de 2016 del Tribunal Suprem relativa a l’apartación gallega, que ha obert  la via a la despenalització fiscal d’aquestes institucions seculars balears.

Ara bé, el fet és que molt sovint s’han fet aquestes definicions a correcuita, sense una planificació civil-fiscal a llarg termini, no poques vegades amb donacions menors i ara resulta que es volen fer més donacions. I és en aquest punt a on surten les incerteses i complexitat de la definició ampla i els seus els efectes jurídics, ja que el cap i a la fi a la literal dicció del primer paràgraf de l’article 50 de la Compilació s’especifica que es tracta de la renúncia “a tots els drets successoris”.

Què implica renunciar a tots els drets successoris?

Es pot testar a favor del renunciant?

Quines conseqüències fiscals té aquesta definició de tots els drets successoris?

El fet és que veurem com cada cop més es farà ús d’aquesta definició ampla, per la qual cosa resulta pertinent plantejar-se les seves derivades

I.- TIPUS DE DEFINICIÓ

Inicialment al privilegi de 1.274 del Rei Jaume I, sols es feia referència a la definició de la llegítima. Ara bé, en el privilegi de 1.319 de Sanç I, s’aclareix que no es podrà reclamar res a la mort dels pares, “per llegítima ni per herència”.

A la compilació de la llei 5/1961 la renúncia és a “les llegítimes i demés drets en la successió”:

Por la «definición», los hijos e hijas emancipados pueden renunciar y dar finiquito a las legitímas y demás derechos en la sucesión de sus padres en contemplación a alguna donación o ventaja que éstos les hicieren en vida.

A la Compilació de 1961, així com estava redactat, es podia interpretar que la definició implicava la renúncia a les llegítimes i demés drets en la successió, és a dir, no era possible sols renunciar a la llegítima.

Amb la reforma de la llei 8/1990, l’article 50 s’especifica que la renúncia pot ser “a tots els drets successoris o únicament a la llegítima”. Rellevant i molt significativa, la substitució de la juxtaposició “i” per l’o”.

Pel pacte successori conegut per definició, els descendents, legitimaris i emancipats poden renunciar a tots els drets successoris o únicament a la llegítima que, en el moment oportú, els puguin correspondre en la successió dels seus ascendents, de veïnatge mallorquí, en contemplació d’alguna donació, atribució o compensació que rebin o hagin rebut anteriorment d’aquests.

La definició sense fixació del seu abast s’entendrà limitada a la llegítima.

La doctrina (FERRER PONS, J. “Comentarios al Código Civil y Compilaciones Forales”. Madrid 1ª edició. Tom XXXI, Vo. 1r, editorial Revista de Derecho Privado, 2000, pag. 916) ha interpretat que d’acord amb aquesta norma hi pot haver fins a dues definicions. Efectivament, en funció de la manifestació del descendent donatari, es poden fer els següents pactes successoris de renúncia:

a.- La definició limitada o estricta a on el descendent donatari renúncia únicament i exclusiva a la llegítima

b.- La definició ampla o no limitada, a on el descendent donatari renúncia a la llegítima i demés drets successoris.  I la pregunta és quin són aquests drets successoris. La compilació no ho especifica, tret de la successió intestada. Sí es podria considerar que està inclòs el dret d’acréixer (art. 24 de la Compilació), la trebel.liànica (art. 29 de la Compilació) i la quarta falcídia de l’article 38 de la Compilació.

La definició sense fixació del seu abast s’entén limitada a la llegítima (paràgraf segon de l’article 50).

De la dicció de l’article 50 de la compilació es pot deduir, per tant que es poden efectuar dues definicions. Això es donaria quan es fes en un primer moment una definició limitada a la renúncia dels drets legitimaris (definició limitada o estricta) i amb posterioritat es fes una segona definició a on el descendent donatari renunciaria a la resta dels drets successoris (definició no limitada o ampla).

Veim per tant que la definició ens ofereix dues eines per poder paccionar l’herència o més aviat l’apartament de l’herència, ja sigui la renúncia sols a la llegítima o a tots els drets successoris. Hi ha per tant dues possibles definicions.

Hem d’apuntar que la definició ampla fins fa ben poc no ha estat pràcticament usada, fins el punt que a moltes notaries fins el 2016, mai havien fet cap definició ampla.

II.- RISCOS DE LA DEFINICIÓ

El risc deriva de la pròpia naturalesa aleatòria de la definició. El descendent donatari renúncia als seus drets legitimaris (tant a la definició limitada com a l’ampla) sense saber en el moment de la renúncia el seu abast (sols es podrà conèixer amb certesa a la mort de l’ascendent donant).

Podria donar-se que la donació, atribució o compensació que ha rebut el descendent donatari, no cobrís la seva porció de llegítima (entre d’altres supòsits es pot donar el cas que l’ascendent donant per les raons que siguin augmentàs considerablement el seu patrimoni abans de finir). En aquest cas el descendent donatari no podrà reclamar el suplement de llegítima perquè ha renunciat expressament i pura a la llegítima. D’aquí es deriva que la definició s’hagi denominat tradicionalment com a pacto de non petendo. No es tracta d’una carta de pagament, sinó d’una renúncia a l’acció de suplement de llegítima. En aquest sentit resulta més precisa la denominació de finiment de llegítima del dret d’Eivissa i Formentera,

En la definició ampla, apart de renunciar a qualsevol disposició patrimonial a favor seu ordenada en testament de data anterior a la definició (art. 51.2 de la Compilació), en cas que el testament fos declarat nul o no hi hagués testament directament, mai seria cridat com a hereu ab intestato (art. 51.3 de la Compilació).

III.- DEFINICIONS I TESTAMENTS ANTERIORS

III.1- DEFINICIÓ LIMITADA.

Si la definició és sols de la llegítima, queda sense efecte qualsevol disposició relativa a la llegítima del descendent donatari. És una previsió de pura lògica, ja que amb posterioritat s’ha establert un pacte relatiu a la llegítima que s’ha renunciat expressament.

Entenem que encara que la llei no esmenti els codicils, també els afecta.

Seran vàlides la resta de disposicions del testament (la institució d’hereu i els llegats amb càrrec a la part de lliure disposició) efectuades a favor del descendent donatari o tercera persona.

Cal plantejar-se el supòsit d’una definició limitada i un testament anterior que institueix hereus per part iguales, entre ells el descendent donatari. Participarà en el repartiment el descendent donatari sense obligació de col.lacionar el que s’ha rebut amb definició (tret que perjudiqui la llegítima, es clar)?. Aquest és un tema que bé mereix un altre post.

III.2.- DEFINICIÓ AMPLA.

Si la definició és de tots els drets hereditaris queda sense efecte qualsevol disposició testamentària de caràcter patrimonial a favor del descendent donatari feta en testament anterior.

Se considera que amb la definició ampla per la qual se renuncien a tots els drets successoris, la voluntat de les dues parts (ascendent donant i descendent donatari) es revocar el testament anterior. La lògica ens dur a concloure que la darrera voluntat expressada pel causant, s’ha manifestat amb el pacte de definició ampla a on es pactava que el descendent donatari renunciava a qualsevol dret successori i que per tant, aquesta voluntat ha de prevaldre sobre qualsevol testament anterior. Al cap i a la fi, es pot concloure que la definició ampla serà la darrera voluntat del causant pel que fa a l’ascendent donant.

No entrarà en joc la substitució vulgar. Essent que el renunciant ja ha rebut l’herència, no té sentit que els seus descendents entrin com a substituts vulgars per torna-la rebre, en perjudici d’altres fills de l’ascendent donant. Aquesta regla s’exceptua quan el renunciant és fill únic. Amb aquesta solució s’evita que l’herència vaja a favor d’un colateral del causant, quan hi ha un descendent del mateix (fill del renunciant).

Aquesta excepció genera interrogants sense resoldre, ja que tot i sols tenir un fill, es podria donar el cas que el testador hagués decidit fer hereu a un tercer que no fos fill o net seu.

Seran vàlides les disposicions testamentàries fetes a favor de tercers distints del  descendent donatari.

IV.- DEFINICIONS I TESTAMENTS POSTERIORS.

IV.1.- DEFINICIÓ LIMITADA.

Qualsevol disposició relativa a la llegítima no tendrà efecte, el descendent ja ha renunciat a la llegítima. En el mateix sentit comentat supra, hem d’entendre que aquesta disposició legal també ha d’afectar als codicils.

La resta de disposicions testamentàries a favor del descendent descendent donatari, relatives a la part de lliure disposició, llegats i institució d’hereus, seran vàlides.

IV.2.- DEFINICIÓ AMPLA.

Respecte a disposicions testamentàries a favor del descendent donatari de forma ampla, seran vàlides les disposicions contengudes en testament posterior a la definició relatives a la part de lliure disposició, llegats i institució d’hereu (art. 51.2 de la Compilació).

Hem de notar que l’article especifica que el testament ha d’esser de data posterior, per la qual cosa literalment no es compliria amb el text legal si el testament s’atorga amb posterioritat a la definició ampla però el mateix dia, ja que la llei especifica que ha d’esser de data posterior.

Però ens hem de demanar quin sentit té tornar a testar a favor de qui ja ha rebut tots els seus drets hereditaris?

La resposta és que poden haver canviat substancialment les circumstàncies des que s’atorgà la definició. Podria passar que els possibles beneficiaris de la resta de patrimoni no disposat en favor del renunciant, s’haguessin reduït o desaparegut, que hagués augmentat considerablement el patrimoni del donant o les dues coses alhora. Seria el supòsit que el donant tenia altres fills i/o esposa i aquests se moren, i sols li queda al que ha fet la definició ampla. Per què no hauria de poder donar la resta del seu patrimoni a aquest únic fill que li queda?. L’altre supòsit és que un increment substancial i inesperat del seu patrimoni (reb una herència de la qual no en feia comptes, guanya la loteria…).

Cert que el fill renunciant ha renunciat, però no per això el donant perd la llibertat de testar. Serva el seu dret de testar com consideri oportú. Se podria interpretar que efectivament el renunciant renuncia a tots els drets successoris, però que així i tot el causant li vol donar. No se pot limitar o impedir la llibertat del testador, que per altra banda no ha renunciat a res i molt menys a testar. Aquesta previsió legal reflexa la llibertat civil que amara tot el dret civil successori balear.

El problema que es planteja part de la doctrina és si es pot considerar que es revoca la definició ampla. Efectivament  la concurrència de la voluntat del causant, manifestada en el testament i la del renunciant acceptant l’herència podria abonar aquesta consideració.

Si així fos s’haurien de valorar les conseqüències fiscals que es podrien derivar de la revocació de la definició. Ara bé, al nostre parer hi ha raons per considerar que la revocació hauria d’esser expressa i no tàcita, i que per tant no hi ha hagut una revocació de la definició ampla.

V.- SUCCESSIÓ INTESTADA I DEFINICIÓ.

De la dicció de l’article 51 de la Compilació, resta clar la compatibilitat entre la successió intestada i el pacte de definició (tant la limitada com l’ampla). En tant en quan el pacte de definició és un pacte de non succedendo, aquesta comptabilitat no contradiu l’article 7 de la Compilació que estableix la incompatibilitat entre la successió intestada i contractual. Per contractual s’ha d’entendre la donació universal.

Tot i que no resulta freqüent oblidar-se de fer testament una vegada feta la definició, es pot donar el cas que el donant pensi que ja ha dispost de tot el seu patrimoni en vida mitjançant definicions, però resti un romanent menor. En aquest cas entraria la successió intestada d’acord amb l’establert al tercer paràgraf de l’article 51 de la Compilació.

Mort intestat l’ascendent donant:

1.- Si la definició s’ha limitat a la llegítima, el descendent donatari serà cridat com a hereu, segons les regles de la successió intestada

Resulta lògic ja que la renúncia en la definició sols era a la llegítima, per la qual cosa el descendent donatari serà cridat com a hereu.

2.- Si no és limitada, qui l’hagi atorgada no serà cridat mai; sí que ho seran els descendents del descendent donatari, excepte que del pacte resulti expressament el contrari o hi hagi altres descendents no renunciants o estirps d’ells. De bell nou veim que amb aquesta previsió legal, s’evita que l’herència vaja a favor d’un colateral de l’ascendent donant, quan hi ha un descendent del mateix (fill del renunciant). És la mateixa opció que el legislador empra a l’apartat segon in fine de l’article 51 de la Compilació. I és que sembla lògic pensar que la voluntat de l’ascendent donant fos que l’herència fos vers els seus descendents més que a colaterals, encara que s’hagués fet una definició ampla.

Llodrà Grimalt (LLODRÀ GRIMAL, F. Obra colectiva Tratado de Derecho de Sucesiones, Thomson Reuters-Civitas 2016, tomo II, p. 227) ha equiparat la situació de que no hi hagi altres descendents no renunciants a que havent-n’hi aquests no vulguin succeir o que no puguin.

VI.- CONSIDERACIÓ FINAL.

En definitiva, ara que molts ciutadans ja ha fet una definició estricta de renúncia a la llegítima, es plantejarà cada vegada més l’opció d’una definició ampla posterior. Al nostre entendre és possible, però hi ha que analitzar i estudiar amb deteniment les conseqüències civils i fiscals, i especialment s’haurà de valorar la conveniència d’atorgar un testament posterior.

Aquesta publicació també està disponible en: Spanish