La sentència núm. 108/2014, de 26 de febrer, de la Sala contencioso-administrativa del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, es pronuncia sobre una qüestió important relativa a l’abast de la imprescriptibilitat d’infraccions urbanístiques en sòl rústic protegit, d’acord amb la Llei 10/1990, de 23 d’octubre, de disciplina urbanística d’Illes Balears (LDU).

1.- El règim jurídic bàsic de la prescripció d’infraccions urbanístiques a la Llei 10/1990, de 23 d’octubre:

El règim jurídic bàsic establert a la Llei 10/1990 és el següent:

Per una banda, l’article 73.1 estableix que «les infraccions urbanístiques consistents en actes d’edificació sense llicència o ordre d’execució o sense ajustar-se a les condicions assenyalades en aquesta prescriuran als vuit anys des de la seva finalització total.»

Per tant, com a regla general el termini de prescripció d’aquestes infraccions urbanístiques és de vuit anys des del seu total acabament.

Per altra banda, l’article 74 conté una regla específica segons la qual «No prescriuran les infraccions urbanístiques realitzades sobre terrenys qualificats pels respectius planejaments com a zones verdes, espais lliures públics, sistemes generals, vials, equipaments públics, espais naturals especialment protegits, monuments histórico-artístics i edificis i conjunts catalogats.»

Per tant, si la infracció urbanística s’ha realitzat sobre espais naturals especialment protegits, la infracció no prescriu, amb independència del temps que hagi transcorregut des de la seva finalització.

2.- La qüestió plantejada al Tribunal i la seva resolució conforme a la Llei 10/1990, de disciplina urbanística:

Ara bé, aquesta imprescriptibilitat d’infraccions urbanístiques en sòl rústic protegit, es refereix a la possibilitat de que per l’Administració s’adoptin les mesures de restabliment de la legalitat urbanística (per exemple demolició de l’edificació il.legal), a la imposició de la corresponent sanció de multa per la infracció comesa, o a les dues actuacions al mateix temps?

El supòsit de fet tractat per la sentència núm. 108/2014, de 26 de febrer consistia en que el recurrent havia executat en la qualitat de promotor, unes obres sense llicència, consistents en la construcció d’un habitatge de 100 m2 i un magatzem de 50 m2 en sòl rústic d’especial protecció (ANEI), motiu pel qual el Consell Insular de Mallorca (CIM) li va imposar una sanció de multa per comissió d’infracció urbanística greu i l’ordre de demolició de les indicades obres.

Davant una primera sentència del Jutjat de lo contenciós desestimatòria del recurs contencioso-administratiu interposat contra la resolució del CIM, el recurrent va apel.lar-la davant el TSJIB, al.legant com a primer motiu d’impugnació que la imprescriptibilitat a la qual s’aludeix a l’article 74 LDU, es refereix tan sols a la possibilitat d’adoptar les mesures de restabliment de la legalitat urbanística (per exemple demolició de l’edificació il.legal), però no a la possibilitat d’imposar la corresponent sanció, respecte a la qual sí jugaria el termini de prescripció de vuit anys previst a l’article 73 LDU.

Doncs bé, aquest plantejament és rebutjat a la sentència en el fonament jurídic segon amb el següent raonament:

-Que efectivament l’article 73 LDU fixa en 8 anys el termini de prescripció de la infracció urbanística consistent en actes d’edificació sense llicència, però el següent article 74 especifica que no prescriuen les infraccions urbanístiques realitzades sobre espais naturals especialment protegits.

-Que la imprescriptibilidad prevista en l’article 74, a falta de distinció, és total, es a dir, que l’article no distingeix entre la conseqüència sancionadora de la infracció de la conseqüència de restabliment de la legalitat conculcada, per la qual cosa en contemplar-se únicament la prescripció o no prescripció de la infracció en el seu conjunt, una vegada que resulta obvi que s’han realitzat obres sobre ANEI, la no prescripció de la infracció determina que s’apliquin totes les conseqüències inherents a la referida infracció.

-Que si bé és cert que aquest règim jurídic no es manté en totes les legislacions de disciplina urbanística autonòmiques i que el dret a la prescripció de la infracció no s’integra en l’art. 24 CE , sinó que depèn “del que es disposa en les lleis que les estableixin” (article 132 LRJyPAC), la Llei balear imposa la imprescriptibilidad de les infraccions urbanístiques realitzades sobre espais naturals especialment protegits, sense excloure d’aquest règim la conseqüència sancionadora.

Així doncs, conforme a la regulació establerta a la Llei 10/1990, la imprescriptibilitat es predica tant respecte a l’adopció de les mesures de restabliment de la legalitat urbanística (per exemple demolició de l’edificació il.legal), com respecte a la imposició de la corresponent sanció per la infracció comesa.

3.- El nou règim establert a la Llei 2/2014, e 25 de març, d’ordenació i ús del sòl:

Val a dir no obstant l’anterior, que aquest règim de la imprescriptibilitat de les infraccions urbanístiques realitzades en sòl rústic protegit tant respecte a les mesures de restabliment de la legalitat urbanística, com respecte a la imposició de la corresponent sanció per la infracció comesa, canviarà a partir de l’entrada en vigor de la Llei 2/2014, de 25 de març, d’ordenació i ús del sòl, que es produirà el proper dia 29 de maig de 2014.

Efectivament, a diferència de la Llei 10/1990, de 23 d’octubre (que queda derogada per la Llei 2/2014), la Llei 2/2014 regula en diferents articles la prescripció de la possibilitat d’adoptar mesures de restabliment de la legalitat urbanística contra infraccions urbanístiques (article 154) i la prescripció de la possibilitat de sancionar per la comissió d’infraccions urbanístiques (article 179):

Així, per una banda, l’article 154.1 segueix prevent com a regla general el termini màxim de vuit anys per adoptar mesures de protecció de la legalitat urbanística i restabliment de l’ordre jurídic pertorbat, a comptar des de la completa finalització dels actes vulneradors d’aquella legalitat urbanística. També es preveuen a l’article 154.2 una sèrie de supòsits en què no prescriurà l’acció per adoptar mesures de protecció de la legalitat urbanística i restabliment de l’ordre jurídic pertorbat, en què es troben «els actes o usos que en el moment de la seva realització es trobin en sòl rústic protegit i expressament prohibits per la normativa territorial o urbanística.»

Per tant, en principi es manté la imprescriptibilitat de l’acció per adoptar mesures de protecció de la legalitat urbanística i restabliment de l’ordre jurídic pertorbat respecte a actuacions o usos il.legals realitzats en sòl rústic protegit, si bé amb dues precisions importants:

– que en el moment de la seva realització ja ha de tractar-se de sòl rústic protegit;

– que han d’estar expressament prohibits per la normativa territorial o urbanística.

Per altra banda, l’article 179 determina que les infraccions urbanístiques greus i molt greus prescriuen als vuit anys i les lleus a l’any, sense perjudici de la possibilitat d’adoptar en tot moment les mesures de protecció de la legalitat urbanística i de restabliment de l’ordre jurídic pertorbat en els supòsits que recull l’article 154.2 d’aquesta llei.

En conseqüència, l’exercici de la potestat per sancionar les infraccions urbanístiques queda limitada en tot cas al termini màxim de 8 anys per a les infraccions greus i molt greus i d’un any per les lleus, sense perjudici del caràcter imprescriptible de l’adopció de mesures de protecció de la legalitat urbanística i de restabliment de l’ordre jurídic pertorbat en els supòsits que recull l’article 154.2, entre els quals es troben els actes i usos il.legals realitzats en sòl rústic protegit, sempre que hi concorrin les dues circumstàncies que es determinen expressament a la lletra b) de l’esmentat article 154.2 de la Llei 2/2014.

Francesc Segura

fsegura@consultingdms.com

www.consultingdms.com